Empatia

Aquesta capacitat humana s’explica per l’existència de les neurones mirall, que va descobrir l’any 1991 l’equip del doctor Giacomo Rizzolatti de la Universitat de Parma. Aquestes neurones ens permeten comprendre les emocions de les altres persones i fins i tot contagiar-nos-en.

És important destacar que empatitzar no vol dir estar d’acord amb l’altra persona o sentir el mateix que ella. Més aviat es tracta d’exercitar l’escolta activa, per entendre i no per donar una resposta. Suposa no jutjar el que l’altra persona està manifestant, sinó fer un exercici de comprensió profunda, sense interrompre i amb una comunicació no verbal que convidi a la interacció (mirar als ulls, situar el cos cap al nostre interlocutor…). També pot ajudar repetir amb altres paraules el que està dient l’altre, per clarificar els missatges i demostrar que comprenem el que ens està explicant.

Tal com afirma el psicòleg social José Luís Bimbela, l’empatia ha de ser concreta, argumentada i activa, per tal que l’altra persona s'adoni que ens posem al seu lloc i entenem les seves raons. També és fonamental que sigui una empatia honesta i no teatral o forçada. Aquest autor afirma que per empatitzar de forma adequada cal evitar el següent:

• Utilitzar l’empatia global, amb frases del tipus «t’entenc perfectament» serveix per a poc, ja que a l’altra persona li sona a frase feta i acaba pensant: «que sabràs tu...».
• Sobre-implicar-se o treure-li el protagonisme a l’altra persona: «A mi també em va passar, una cosa encara pitjor!».
• Jutjar, amenaçar o exigir: «Haver-ho pensat abans», «Hauries d’haver...», «Calma’t, no ploris», «Amb aquesta actitud no aconseguiràs res, fes el que jo et dic».
• Utilitzar el sarcasme o posar etiquetes: «On és ara la que sempre ho fa tot bé?», «No siguis exagerada!».
• Menystenir les pors de l’altra persona: «Quina bestiesa! Això no té gens d'importància».
• Posar un PERÒ després de la frase empàtica: «T’entenc, però és la teva obligació».

De la mateixa manera, segons l’expert en comunicació Ferran Ramon Cortés, un aspecte a tenir molt en compte és no confondre l’empatia real amb l’empatia projectada. Amb aquesta segona, en realitat no capto el que sent l’altra persona, sinó que imagino el que sentiria si jo estigués al seu lloc. Es tracta d’un error empàtic: la intenció hi és, però no es fa de forma correcta, ja que s’atribueixen a l’altra persona emocions que en realitat no està sentint. Així, per exemple, una persona molt temorosa pot captar por en les altres, quan en realitat no és així.

Segons aquest mateix autor, una segona distinció seria entre empatia cognitiva (de pensament) i emocional (de cor). Totes dues serien funcionals per a les relacions i la línia entre l'una i l’altra és molt estreta, però cal saber en quina estem i en quina ens convé estar. L’empatia cognitiva consisteix a captar amb precisió el que tu sents, sense que jo ho senti; per exemple, si estàs enfadat, jo ho capto des de la meva serenor. L’empatia emocional, en canvi, em porta a sentir el mateix que tu.

Si la nostra intenció és, per exemple, acompanyar un alumne amb un problema, necessitarem l’empatia cognitiva, no l’emocional. Si jo no només capto la teva por, sinó que sento la mateixa por, no et puc ajudar bé. Ara bé, si la nostra intenció és compartir un moment emocional intens, com per exemple la mort de la mare de la nostra millor amiga, l’empatia emocional serà adequada: et percebré trista, em posaré trista i probablement plorarem abraçades.

Aquesta distinció és especialment rellevant pels i les professionals que acompanyen persones, com en el cas d’Ensenyament. De vegades es pot produir el que anomenem fatiga per compassió, la qual cosa suposa connectar tan emocionalment amb l’altra persona que t’emportes el seu patiment a casa i et pot arribar a desbordar. Així doncs, serà important agafar certa distància, sense arribar a perdre l’interès empàtic. Cortés diu que, per exemple, quan un alumne ens explica una situació dramàtica que ens agafa per sorpresa, funciona demanar fer una pausa, anar a buscar un got d’aigua... per refredar una mica la nostra emoció. També pot funcionar, si el que estem escoltant ens fa enfadar, posar context a la situació i mirar-la des de fora, com un espectador.

A continuació trobareu diferents recursos per treballar a l’aula:

• Infantil
• Primària
• Secundària

Tot seguit us proposem una sèrie de preguntes validades extretes de la tesi doctoral Elaboració i validació d’un qüestionari per avaluar les habilitats per a la vida (Batlle, 2023). Aquestes preguntes analitzen les diferents dimensions d’aquesta habilitat i estan validades amb persones adolescents. Es poden puntuar de l’1 al 7 en funció de si hi estem molt d’acord (7) o molt en desacord (1).

• Interessar-se i connectar amb els altres: Em sap greu pels nens i les nenes que no troben ningú amb qui passar l'estona? Si un amic o amiga està trist(a), intento estar per ell(a)? Si un amic o amiga aconsegueix un premi, me n'alegro molt per ell(a)? Quan veig que se li fa mal a un nen(a) em neguitejo? Quan veig una pel·lícula o llegeixo un llibre, a vegades ploro?
• Escoltar, comprendre i respectar: Quan un amic o amiga està enfadat/da acostumo a adonar-me’n? M’és fàcil entendre per què una altra persona s’enfada?
• Expressió verbal i no verbal: Reconec fàcilment quan alguna persona propera està de mal humor? Quan la persona que tinc al costat se sent malament, acostumo a adonar-me’n?
• Reconeixement de la diversitat: Comprenc millor els meus amics i amigues si em poso al seu lloc?
• Dret a no acceptar, compartir o justificar altres persones: A vegades, tot i que comprenc els meus amics i amigues, no hi estic d'acord?